La llum dins les llàgrimes
D'alguns viatges en cotxe quan era ben menut, recordo el fred al front i la jaqueta arreplegada a la falda com una flassada. La mirada era suspesa dins la negra nit i optocinèticament els ulls es desplaçaven d'un fanal a l'altre rebent un bri de llum que s'esberlava en filiformes estrelles al atansar-se a la terbolesa d'uns ulls plens de llàgrimes.
Quan fa poc recordava aquestes experiències visuals, aquells rajos brillants que s'expandeixen com teranyina de sobirana aranya sobre negre nit, no aconseguia captar el motiu d'aquelles llàgrimes.
Ja sap qui per què els nens ploren. La llàgrima dels menuts és una llàgrima de rebuig del malestar massa vegades desconegut encara per una pell immaculada, ulls frescos i un tacte suau. Des que ja soc home d'edat, les llàgrimes ja no cauen rostre avall perquè cauen ànima avall i la força d'una creixent i explosiva joventut no viuen en la incomprensió de la tristesa sinó en la revolta, en la més armada de les revoltes enfront de la tristesa.
Més enllà de la vida d'aquestes escenes, cal remarcar que les llàgrimes no amplifiquen la fosca sinó que magnifiquen la llum. La tristesa ens atansa a la llum, al mateix Crist.
Per això em diria a mi mateix, temps enllà, que fos fort, sobretot en allò que és llum dins la fosca i que uns ulls tristos veuen més clarament victoriós.