August 12, 2022

Col·loqui sobre una dita

Mai he cregut l'afirmació que els vells adverteixen als menuts: «Gaudiu —o pareu ment— en això i en allò, que un cop es perd es troba a faltar».

No m'he trobat mai més capaç de valorar —o estimar si es pot dir— el caminar, el menjar o qualsevulla de les activitats diàries malgrat palpar amb el tou dels dits imaginacions d'allò més desagradables sobre la fi mateixa.

Però aquest estiu es pot dir que he après a estimar allò que era amagat als meus ulls. I aquests escrit —com aquest estiu— no es pot pas oblidar de'n Ruyra. Un escriptor que malgrat usar a vegades termes desllustrats pel temps ha aconseguit reviure en mi tota una costa que he vist de mil maneres des de ben petit.

La virtut de Ruyra, rau per mi en aquesta capacitat de descriure i mostrar la bellesa de la seva costa serena i estimada vila. ¿No m'estimava els meus matins dins la mar? ¿No apreciava la gent que va i ve? ¿No valorava el paissatge? Bah, aquestes coses o s'estimen o no s'han viscut. La qüestió era que la lectura —i tot el seu poder— han desvetllat en mi aquests records i els han elevat a través de l'abstracció del conte, fins a la imatge viva de percepció de bellesa viscuda.

Qui no guardaria sota clau i forrellat aquelles sensacions, persones i matèries que s'acomoden tan bé a la nostra ànima?

No m'estimaré més el caminar per perdre'l ni me'l estimo menys per tenir-lo present. Però l'emoció pot desbordar-me si em presentes el relat, discurs o quadre més viu al respecte. I el tindré més present i entendrit, per virtut o defecte.

No digueu als menuts que han de valorar el que tenen, digueu-los que posin paraules als ulls i a les orelles, que ho elevin i s'ho emportin sempre amb ells. Lluny de ser guarits de la melangia, en viuran per sempre més d'ella. ¿Potser els vells es figuren com diu el poeta, que d'enyorança es pot viure?

Pere Pau XII|VIII