Ball de diables
La nit és serena, el cel no amaga cap misteri i l'aire vibra minúsculament a les corredisses del ratpenat. Els fanals del poble són apagats i els carrers resten més foscos que mai.
Una petita formació de gent s'aplega a la placeta i comencen a guardar les seves posicions creant dolça remor i xerradissa. Els brams i els udols dels diables comencen a anunciar la seva arribada i esquincen el vel de la nit.
D'un balconet força petit, de pedregosa i ventruda casa, hi surten uns vailets amb els seus pares i queden emmarcats per la claror melangiosa i ataronjada del saló. Fins els Ramoneda són aplegats en aquella fantàstica balconada modernista que fa anys sols ocupen els ocells més valents.
Esclats i xiulets dispersos avancen pels carrerons i una columna densa i gris fa d'estàndard d'aquesta processó d'àngels caiguts. De cop i volta una flamarada de claror enlluerna les façanes del carrer, recorrent com serpents cadascun dels relleus i clots de les seves centenàries parets fins a abocar-se esperitades per ocupar la nit sense relleu.
Ja despunten les primeres flames per la cantonada i un esbart de menuts ben petits i prims, sota caputxa, sense rostre i de semblança fosca s'arrepleguen entorn de les espurnes i dansen amunt i avall, engrandint el batec del seu cor enfarcellat a ritme de saltirons, com la més alegre de les bèsties.
Fa l'efecte, que aquests brivalls, sempre tan porucs de la fosca, són més que mai els seus amos i com un ramat de moltons sota bona guia, s'obren i es tanquen coralment en cercle entorn d'aquesta ja gran flamarada que s'obre a tot l'espai ràpidament i cauen com llàgrimes lentament.
La formació d'espectadors és reverberació d'aquest correfoc i s'obre per fugir de les flamarades més actives i s'arronsa amb braó entorn del fumall més feble.
El repicar dels tambors és robust i marcial, i al seu compàs uns quants grans banyuts aixequen aquestes torxes i andròmines de foc i fum. La marxa es va desfent carrer avall i tal com va arribar, només queden els edificis enlluernats per la flama, vestint domassos de llum esgrogueïda i viva.
La remor de tot plegat continua, la gent comença a traginar amunt i avall, però encara els xiscles, els xiulets i la remor dels vailets arriba a la meva balconada, dient-me, ja dins la negra nit, ens tornarem a reveure?
Quan la processó és arribada a la plaça de dalt, la volta nocturna s'il·lumina un parell de vegades per múltiples coets que s'eleven heroics més enllà dels xiprers; semblant glatir per grapejar la mateixa fosca. Però el seu efecte és breu i i la llum deixa pas novament a la pols i la nit.
Més que mai, sembla que la gent és viva i que l'home tot ho té a tocar, fins vibra per assolir les estrelles a cop de flama, però com tot allò que només sols emprenem, és fugaç i només deixa fumerola allà on un cor bategava i frisava per ser flama perdurable.