La resolució dels caragols
De petit, sentia curiositat per descaragolar el misteri que s'amaga sota les dones de carretera, aquelles dones mundanes que ocupen durant jornades senceres els revolts de les vies més abandonades. Aquelles abandonades de la ciutat i les viles, que guarden l'ostracisme amb posats freds i estàtiques dubtoses, extremes.
Vestien, a mirada d'infant, de forma recaragolada, que la mirada innocent no podia entendre sinó com una expressió màxima de pobresa: els cabells són d'un ros fals, mancat de brillantor i fins a vegades mostra ja una cadavèrica putrefacció que puja d'arrel enllà, la camisola els queda curta i les cames són descobertes i sostingudes per una malla feble. Condemnades dos vegades!
Quan som petits, la pobresa és un adjectiu exterior, que vesteix les persones. Si la pobresa existeix dins del capteniment infantil ho ha de fer necessàriament a través d'elements i característiques externes.
—Aquestes dones vesteixen llavors la pobresa, em dic, i cerquen dins dels marges de les vies, els diners. ¡Són com els caragols que remouen amb una frisor silenciosa el seu cosset miserable en dies de pluja, per alimentar-se!
¿Qui no troba pobres els caragols? Només disposen d'una cuirassa feble i una salivació excessivament enganxosa que fins deu repugnar el seu gust, esperonant-los a la marxa infinita vers l'herbei. La seva presència sempre és fosca i humida, essència del secret de la noia de la via.
Habitualment, quan la mirada quedava distreta en la immensitat de l'espai i la boca badallava, era fàcil de veure'n alguna. Jo no obiava que hi havia quelcom de pudorós, ja que retirava la mirada, cercant no ser vist amb interès per ningú, mentre contemplava aquest misteri.
De més gran, aplicant el capteniment i desant les mirades, he vist la doble naturalesa de la dona de fer senyors. Com sempre trobem l'enfrontament dialèctic a punt; punt mig i enfonso la navalla. Com el caragol, la noa carrega la seva duresa i hi refugia una nuesa llefiscosa, que és esperó de la seva activitat, del seu voltar.
La dona de la vida, se'm mostra com una noia de cor fort, capaç de tot per vèncer les inclemències de la pobresa. La pèrdua dels objectes sempre m'ha semblat la més horrible de les pèrdues, ja que acompanyen una història que la memòria ja no podrà recuperar. El nen que perd les joguines, el matrimoni que perd els anells, els avis que es perden els uns als altres, ¡quin horror! Alhora, l'escena llefiscosa, reina dels meus pudors, l'exposició i el trinxament violent del seu cos, la sodomització de l'ànima a través de la banya.
La meva simpatia és major amb els caragols que amb els llimacs i menor amb els caragols que amb el marisc, tan net per defora i bo per dins!
Jamai podria aproximar-me a un caragol per sentir alhora por de destruir-lo i angunia per la seva llefiscositat. Un cop resolt el misteri, l'observador pren la resolució.
Més, em pregunto a les acaballes d'aquest escrit, què dir d'aquelles donzelles que semblen fer i desfer la mateixa trena descrita però engalanades, en domicilis de particularitat i sobre llits potentats? No podem dir-ne caragols, en direm llimacs, d'aquells que treuen la sang i són negres. No hi ha res d'admirable. S'alimenten de la passió dels homes, n'extreuen l'ànima i la degluteixen dins la foscor que les defineix.
Qui pot valorar la moralitat del caragol? L'actitud del vianant és diversa. N'hi ha que passem de llarg, d'altres que donen resposta a les seves misèries comunicant-ne una petita part sobre la seva closca —l'alleujament és minúscul, insignificant— i finalment hi ha l'actitud d'aquell qui acosta el petit animaló de fossilitzada closca ceràmica als matolls. La seva essència no és la d'un predador, és la d'un mendicant recargolat.