Nines de brivall
Una nit d'aquelles que l'enteniment no detura i un cop en la fosca del llit, avoca pensaments i pensaments sobre la nostra calota, tenia tanta angunia que la fatiga física del girar-se d'un costat a l'altre em feu caure en un somieg lleu que explico a continuació.
L'àrea del record s'activà mecànicament i em mostrar aquella visió que havia tingut feia uns dies. Ben a prop, emmascarat, el llampec de dos ulls fou quasi palpar el paradís.
Dos ulls d'escleres blanques, amb petites trenes vasculars d'un vermell pur i atenuat. Una còrnia centrada, verdosa com la molsa que llueix d'entre la neu hiverna, perfectament rodona i deixant una petita porta pupil·lar en son natural centre.
Tot el conjunt feien dues nines un pèl exofítiques i emmetzinaven tot el meu cos i esperit. Res en aquella dona fou important per mi, excepte aquelles dues ninetes.
Com voldria jo, de desmuntar aquella maquinaria humana i com un petit brivall, afanyar-se a obrir el regal i llevar aquells dos ulls, ubriaguesa del meu petit i atròfic amor.
Prendre cartes, i un cop a les meves mans, acariciar-los i entaforar-los entre'ls meus dits i plapar aquell to que de ben segur era el tacte dels àngels.