La corredissa salada del nen de Can Dalí a Serra Barona

Restava i caminava el nen etern per camí planer quan la vista sacàdicament li dirigir el tou del nas esmolat i net vers unes paraules on hi deia, casa dolça, casa, en llengua del Rei Artur i de la seva taula arrodonida, precisament en una estora quadrada i antirodona que presentava una casa bona de la Serra Barona.

Donchs bé, la flaira del nen li reproduí en —ja— ses verges papil·les gusta-tives el sabor salat de l'arquitectura cúbica i transparent d'una casa d'aquestes a la moderna sense més ànima que la del gos enrinxolat que hi viu amb la seva família humana.

La reacció fou precísissima i ràpida com mai vista, arrancar a correr amb l'amargor d'aquella contradicció insuportable de la qual els mateixos habitants no en serien probablement conscients.

Córrer que córrer, arribà a una font on s'hi refregà fortament la cara i en glopejà fins l'ofegament tota aquella amanida salada i amarga fins emprendre carretera avall fins a la seva casa sempre dolça i calenta.

Correr que correr, arriba a una font on s'hi refregà fortament la cara i en glopejà fins l'ofegament tot aquella amanida salada i amarga fins emprendre carretera avall fins a la seva casa sempre dolça i calenta.