D'amagat
Soc jagut sota un gussi abandonat, que us semblaria un túmul funerari, ja voldria jo tenir aquí avall es repòs que és mortalla de ses enfebrades a ses darreries o sa fortuna dets finats —haver acabat sa tasca!—. La llum entra entre taulons, desbastats, fets a la mar i posteriorment decorats d'una foradada per es picar esporàdic d'un gavià agrisat juganer i curiós per es misteri universal de ses closques.
Aquí soc insensible a ses impressions dets vostres ulls, sabent que la llum que prové de s'exterior a través des cancell d'una porta, només permet veure-hi a qui viu al dedins i no als —també universals— agosarats batxillers de ses misèries. Tanmateix, jo si arribo a veure-us ets ulls i sa meva visió ensalada us travessen l'iris i hi veuen un pou negre, una closca sense nutrició.
Ets vostres cops de vista, us fan imaginar tot un minyó covard, tossint i gemegant entre sa pols que aixeca sa dansa que obriu i tanqueu sobre sorra; un nen maldant per sobreviure. Però no, ni una sola pernada, es bramular de sa mar no em deixa sentir-vos i dins sa soledat de sa meua barca no hi ha lloc per ningú. Sento per aquells qui volien un desert, tot de dunes idèntiques formades per minúsculs grans de sorra. Jo soc mediterrani, ocupo aquesta barca de cap per avall, refilo cançons de sempre i defenso sa meva cala.
Quina fresqueta s'escola per s'escletxa d'entre sa sorra i s'orla. Quin alleujament des pes de sa vida que sa senyora gravetat fa repartir tangencialment —com un vel blau— sobre la fermesa des cos ros i blau, d'aquest, es meu gussi de capitombat. Crec-crec, sa cuirassa d'una cigala se'm resisteix.