En anar, adormit, però a pas ferm, guardant encara la calor del llit, feia camí dins la fosca.

La seva naturalesa és exposició, pell enfora, sensacions epidèrmiques de llibertat cridanera. Si fa uns mesos, descobria, de mà de l'automatisme psíquic, que la seva vida no transcórrer al ritme del rellotge sinó del metrònom, ara hi aporto la peça definitiva.

La insignificança de la vida humana fa que aquesta només prengui sentit lligada al passat i al futur, condicionant doncs que sigui eficaç continuïtat d'una obra superior.

Des de la casa dels Masferrer fins al portalet, s'obre un estretall de relleu atorrentat però anèmic, únicament marcat per una mullena providencialista que s'obre camí entre les lloses fins a caure per uns graons que viuen a banda i banda de la portella de l'antiga muralla.

En termes de dialèctica, l'essència es defineix per l'enfrontament amb el seu adversari per natura.

Sempre m'havia recitat per mi mateix una oracioneta que deia: A poc a poc, discretmanent, siguem humils!

Quan hom comença a estudiar medicina, el primer que fan és dur-lo a un saló rentadora on l'enganyen amb cabòries relativistes que posen la malaltia com a una entitat relativa, vinculada al patiment i darrerament a la subjectivitat individual. Heu-vos ací la correcta definició de la qüestió:

Soc jagut sota un gussi abandonat, que us semblaria un túmul funerari, ja voldria jo tenir aquí avall es repòs que és mortalla de ses enfebrades a ses darreries o sa fortuna dets finats —haver acabat sa tasca!—. La llum entra entre taulons, desbastats, fets a la mar i posteriorment decorats d'una foradada per es picar esporàdic d'un gavià agrisat juganer i curiós per es misteri universal de ses closques.

Començava a veure'm perseguit i setgat per tota una munió turbulenta de persones que deixaven un rastre de xiuxiueig i parola darrera meu.

Una àvia al davant de tot, seguida per una noia i una nena, fan camí als afores d'un poble, vers el cancell del cementiri.