Brots paroxístics
La insignificança de la vida humana fa que aquesta només prengui sentit lligada al passat i al futur, condicionant doncs que sigui eficaç continuïtat d'una obra superior.
Així doncs, la vida pren sentit al cementiri, la seva terra guarda els nostres morts i en ella ens podem sentir continuadors del seu camí a la terra, de la seva forma de pensar, ser i en definitiva continuar per aquest món.
L'home modest resta durant la seva vida unit als seus traspassats, al seu poble, la seva parròquia i la seva família. És el passat que l'acompanya en tot moment i el guia cap el futur. A cada mas, hom hi troba la potència de la casa pairal i la religió com a fonament pel treball de cada dia orientat vers la necessitat immediata de la següent generació, en definitiva pel futur.
Els esposos són lligats per les seves imatges d'unió i l'esdevenir dels fills. La seva naturalesa i el seu present s'arrelen en el passat per prendre empenta pel camí, els qui caminen en definitiva no fan camí errant sinó amb plaça d'inici i final.
L'essència humana és passar fent camí, però només hi ha un camí amb sentit ple i per tant amb finalitat, el de continuar el que ens prové del treball incansable dels avis per assegurar la continuïtat de les nostres maneres de ser.
En definitiva, brots al costat de la tomba, brots paroxístics.