De dos amants
Des de la casa dels Masferrer fins al portalet, s'obre un estretall de relleu atorrentat però anèmic, únicament marcat per una mullena providencialista que s'obre camí entre les lloses fins a caure per uns graons que viuen a banda i banda de la portella de l'antiga muralla.
Davallant per aquest humit i ajustat carreró, la vista queda encaixada entre dues ventrudes cases majestàtiques que semblen enrojolades per la passió d'un amor secret. Les seves superfícies són del vermell ataronjat pel sol caient de mitja tarda i presenten una textura amable al tou dels dits.
Es miren l'una a l'altra, els finestrons es mostren expectants, els ventallons a tall de pestanyes baldes pel fred, no gosen refrescar les còrnies brillants i encuriosides per la foguerada que enrojolen les parets d'una i altra.
La seva base es ferma, planta noble, i es diria que no trobant-se als peus, s'alçaren i se cercaren a les altures, deixant una mitjania ventruda i agosarada que sembla ser l'intent de tocar-se. Els ràfecs, despoblats d'ocells, recordarien els llavis de dos amants, que vius d'una passió secreta, no gosen mes que obrir-se l'un a la vista de l'altre.
El trau que es forma entre les teulades, d'una finesa arquitectònica, mostra el cel blau es diria d'estiu, d'aquell gran paraigua de passions incompletes.
Per aquest trencall estret, hi imagino el vol enrabiat d'un colom, el passeig vespertí d'un petit esbart d'orenetes i fins el córrer desmanegat d'uns vailets. Em fa l'efecte dels únics vincles que, de paret a paret —a través de les mans— o de ràfec a ràfec —pels saltirons de les aus— han unit aquestes dues llars d'amor.
No podent sentir, dins del silenci de la migdiada, el que es diuen, em pregunto, veient com es miren: se'n cansaran?