Ho vull tot
L'afany corruptor d'aquesta època és a punt d'enderrocar-ho tot. S'ha fet creure l'home que és lliure del seu origen i del seu avenir.
És el vailet de poble qui vol viure a les animades ciutats i el minyó de ciutat qui vol habitar reposadament en el poble. És el jove que vol ara una casa davant el mar, que ara vol una casa amb un país per vista.
Sempre hi ha hagut alguns, que han escapat de les seves arrels per quelcom i n'han buscat crear-ne d'altres. I en tot el dret es troben particularment.
Aquests dies tothom, arreu i alhora, viu en aquesta absència d'arrels i edifica el futur segons la seva pura i temporal voluntat.
—Qui és ningú per treure'm el meu dret?
Aquesta pregunta té resposta senzilla. La natura és harmònica, si aquesta es trenca, no hi ha natura —puix aquesta per raó d'ésser no pot ser desordenada—.
Deixem al lector un exemple ben clar. Si a hom li agrada molt de viure davant una cala i es decideix a fer construir una casa, podrà gaudir del paissatge que alhora destrossa.
Però els seus veïns, en veure-ho, també voldran gaudir diàriament del paissatge i hi faran construir cases, fins i tot monolítics edificis de ciment que obren mil finestres cap un paissatge que deixarà de ser la cala on tots hi volien viure per ser un formiguer més infectat per aquesta brutícia del voler homà.
Tot no es pot, ni alhora ni en potència. Jo soc nat a poble, al meu poble vull viure-hi fins morir. La meva vista és la casa del davant, els traginers i els veïns. No hi ha mar per dissort o fortuna però hi ha muntanya per sort o desgràcia.
Déu me'n guard mai de la vida, de cercar imposar la meva testa en un lloc on no hi soc cridat per res més que la meva voluntat. Si Déu acaba requerint el meu modest servei en altre lloc, allà hi anirem, els moviments són naturals quan són harmònics, hi comprarem una casa o la farem, però viurem de la manera que és viure per aquella terra.
Demano també, perquè ens conservi el lloc. No vull cambres sense ànima puix en aquell instant els humans hem acabat siguent com aquell tèrmit que tot ho rossega fins que deixa l'edifici sense fusta i causa la seva pròpia mort.
Fins el rusc d'abelles guardarà més la natura humana més que no pas una vila forasenyada, plena d'extrangers, plena de gent sense arrels i amb un avenir nu.
La meva llengua és catalana perquè la meva marona em pronuncià les primeres paraules en ella i el bressol fou sempre fet sota la cançó. I jo? Què haig de fer sinó conservar-la i transmetre-la als següents? No hi ha una llengua més bonica ni més hàbil a cercar o construir, aquesta és la meva i resta meva.
El caràcter que hom té el té per sempre i l'estima com seu. Si mai això el porta a batussa amb d'altres o fins i tot amb si mateix no ha de cercar cambiar-lo sinó desbastar les puntes i com les mateixes feres tranquil·litzar-les.
Recordem que no volem ser, que som, i que les circumstàncies, el temps i el terreny i fins i tot Déu ens feu d'una manera, mantenim-la.