La sorpresa que el minyó viu és viu.
Sempre m'havia recitat per mi mateix una oracioneta que deia: A poc a poc, discretmanent, siguem humils!
Vestit amb parracs, adobant les meves carns amb esquinçalls de mil robes desgastades pel temps fins menjava en soledat discreta i engrapava amb una mà un crustó de pa que engrunava a lentes queixalades sota el límit d'unes dentetes d'infantó mancat de minerals. En aquesta cantonada, ajaçat sempre com els pobres, sobre ferm terra i sota fresca marinada, he fet i desfet la meva vida, decorant-la amb el que bonament he pogut i m'heu deixat.
Malgrat el meu silenci, que el fred de gener no deixa descloure, malgrat la meva tranquil·litat, sembla que encara fa nosa fins la meva presència i que aquest pobre mendicant del Senyor visqui en les seves cabòries.
Els més alçats, ara fan tabola del més baix. Aquell qui ha quedat a les espatlles de l'enriolament i la gàtzara dels vostres dies és ara objecte d'escarni. Fins d'un pobre fan llenya pel seu foc, que tot consumeix a plaer de la seva desconcienciada voluntat.
Prediquen des de la finestra allò que a casa no els cal practicar, i de diversitat i amabilitat no en tenen dins el salonet. El ròssec de la meva modesta manteta, que sempre m'ha guarit en moments de fredor, els és ara motiu de riota, però jo continuo ferm.
Deixaven per mort el minyó en una cantonada, ajaçats en parracs i mantes esfilgarsades i ara hi ha escàndol i entreteniment en veure que aquell infant té vida. ¡Que hi és, ben viu! I com aquell qui ha viscut de si mateix, sap defensar-se dels altres, que es necessiten com a bé social perquè sinó no tenen bé.
Al pobre, el Senyor el situà a terra apressat pels gossos de la riquesa, de la moda i la popularitat, però li'n prometé el cel, que haurem de compartir amb els propietaris que han alimentat aquestes bèsties ferésteges.