Cos

Un dels pensaments que em distreu algunes vegades durant el Sant Sacrifici és el dubte que genera cabòries sobre com serà el nostre cos durant la resurrecció, serà jove, adult, vell o de nen? Amb quin d'aquests estats ens sentirem més complets? Amb l'aquós i pluripotent cos d'un nadonet o bé amb el cos rebregat i clavat d'un vell?

La meva resposta és dual, perquè si bé penso que realment m'agradaria disposar del meu cos de joventut tardana, els màrtirs sempre els representem en el moment màxim de les seves dolències, així que segurament serem com la mort ens trobi, però clarament renovats, com fa sempre el pa del Crist.

Però bé, aquesta no és la qüestió que aplega el meu enteniment i dits aquest vespre. El misteri a enfilar és el de la vellesa. És complicat exposar el meus pensaments sobre la vellesa, però alhora és important tenir-los en aquest diari no diari.
Iniciem trescant per la contraposició, que sempre és més simple. La joventut, difícil qüestió, però simple definir-la com un cos que sembla acompanyar l'ànima. Si hagués de dir un mot, diria nitidesa. El jove no és transparent, moltes vegades és una maror brava i poc serena, però val a dir que sempre els ulls que obiren des del far de la joventut ho veuen tot nítidament.
Jo he sigut castigat amb l'obligació del pensament i de la reflexió constant sobre pràcticament tot, cosa que ha portat bé i mal, fruit de la nostra imperfecció. Però la majoria dels joves som nítids de visió.
No hi ha cataractes, que són la sublimació física excel·lent de la vellesa i de l'enterboliment de l'enteniment. El vell ja no pot veure els colors ni els contrastos i tot queda aplegat sota un vel grisós en aquest extrem patològic.
Però el jove del seu costat manté una clara visió de tots els paisatges i d'una volada se'ls emporta, els manyega i fins se'ls menja, màxima expressió sensitiva segons Dalí, pont a la bellesa metafísica.
Com deia inicialment, el cos del jove sembla acompanyar l'ànima perquè evidentment no la pot acompanyar, però sembla que sí, reduït tot programàticament a les coordenades de la vida terrestre, i tant que ho fa. D'una banda, tenim un quàdriceps ferm i fort que a salts podia assolir el punt més alt d'aquest món i coronar-lo. D'altra banda, tenim uns braços forts i ràpids que poden obrir el mar a l'enginy dels homes i fins pot bregar fins a l'extrem.

Atès comentat i escrit tot el previ, podem vestir el vell. Veiam, la traça grossa del vell és la pèrdua —de la nitidesa— és clar. Situant-la en el temps aquesta pèrdua pot ser lenta fins a l'agonia, llavors tindrem un vell normal, o bé pot ser ràpida i accelerada en el cas del vell demenciat, que només és un vell que es fa vell a passos de gegant.

Un exemple clar és un mal comú, que no és tant malaltia sinó deformació del pas dels anys, és la pèrdua de visió. Res millor per anar acomiadant-se del món que acompassar aquesta marxa al ritme de la pèrdua progressiva i invisible de les capacitats visuals. La més paradigmàtica del cas és la cataracta, que fa veure al pacient tot borrós, sota un vel apagat i gris on ni contrastos ni colors es fan presents.
La visió del vell amb cataractes queda finalment reduïda a la visió d'un nen sota les tel·les que pengen del bressol, i el món queda àmpliament reduït i sols viu en el record.
Aquesta condició ocular, podria dir, que és la somatització del que a tots plegats ens arriba a prop de la mort —tret dels grans personatges que es mantenen ben vius fins al final per gràcia de Déu— que és la pèrdua completa dels brins de jovenesa que manté l'ànima dins del cos adult i de la nitidesa excel·lent del jove.
Aquesta turpitud dels sentits va acompanyada d'un defalliment físic que no cal estudiar per saber-se'l de memòria. Perduda tota capacitat física, el destí de l'avi sembla ser una deixalla. Però l'ànima no té el temps per mesura i d'aquí la frase que aquell temps na Burrull em deia a cau d'orella: jo pensava de jove que d'adult ja no em sentiria jove, però això és fals.
És certament una paradoxa que el temps haurà de resoldre en mi, puix al principi dèiem que el cos s'eleva i s'uneix a l'ànima i al final del trajecte sembla ser que el cos ens abandona en vida i el nostre esperit ha de viure de la més eixuta tradició, records i retalls.
Sembla en aquests moments que el cos fa volar l'ànima, que la potència de la cama és suficient per elevar-la i vessar-la per tot un corriol de travessers, camins i mars per atènyer l'espai. La visió és tan nítida que permet atalaiar detalladament tot el paratge i la resta de sentits subordinats es porten fins a l'extrem més sensitiu.
La sang vivifica cada retall de la nostra pell i uns nervis d'allò més atents i porten informació dels cinc sentits fins al capteniment on es dibuixa el que sembla l'estat de l'ànima en tota la seva extensió, perquè com deien el cos l'acompanya.
L'ànima és en pregària, llavors el cos tot xorc en temes espirituals, té capacitat de plegar-se i de genolls, acompanyar i predisposar la unió virtual de l'ànima amb els seus superiors.
L'ànima és unió amb la bellesa, doncs aquí tenim novament al cos que en una mena d'ejaculació muscular recórrer fins a l'extrem tot un paisatge.

Quan tot es va entelant i enterrant sota vel, resta el record de tot plegat i poca cosa més. El vell manté com a única capacitat valorable fins a l'agonia la memòria; reguitzell de la puresa que d'una manera tradicional recull l'element nutritiu de les experiències i de la seva jovenesa.
Però l'ànima del jove, que és el que vivifica l'home és eternament jove, i en breu, rebrà la llibertat augustiniana plena. Déu posà en totes les matèries dures i xorques de la naturalesa un element nutritiu etern.
No he perdut l'esperança en la vellesa. Déu em conservi el capteniment fi per les qüestions centrals i cabdals i el capteniment tèrbol per tot allò que em faria patir aquesta mateixa nit.
Als avis se'ls escolta i s'aprèn, malgrat que molts cops exposen visions no nítides, perquè tenen quelcom de veritat en els seus anys. I els joves, què dir.
Pere Pau XVII|VIII