L'ascens
Una àvia al davant de tot, seguida per una noia i una nena, fan camí als afores d'un poble, vers el cancell del cementiri.
L'àvia va primer, després la seva filla, i finalment la darrera peça de la nissaga. Pas ferm, però decidit, el camí no pot menar a cap altre lloc no sigui el racó dels morts.
De sobte la major de totes, sembla accelerar la seva passada i d'una pernada obra un espai entre la noia i la minyona. L'escena agafa un caire melancòlic i la separació s'accentua pel gir que fa l'àvia, quasi complet, per fixar la seva mirada en la parelleta que resseguia els seus passos. La nena s'acosta a la mare, fins es diria que li abraça la cama, i semblen acomiadar-se després d'unes mirades silencioses.
Feu-me aquesta escena observar la història de les nostres vides com aquesta mateixa ascensió, que ja l'àvia semblava acomplir, avançar-se definitivament, travessar les portalades d'un cementiri desconegut i nou, per arraulir-se sota la creu, com la menuda s'arreplegava a les faldes de la marona, en veure partir l'àvia amunt.
El carrer era estret i costerut, la llum hi queia com en un vespre d'estiu i l'àvia és la santa, la mare la raó i la seva filla la confiança.
Mai vaig arribar a veure si l'àvia arribava a accedir al cementiri, rambla de punyents roses i alçats xiprers, però la seva salutació definitiva, em va introduir el dubte si en aquell moment, hauria desaparegut.
Ens rebrà Nostre Senyor allà on bonament hàgim aturat el camí i defallit de genolls a terra, o ens veurem sols, aterrats pel temps, a la casa dels morts?