Adoració nocturna
En anar, adormit, però a pas ferm, guardant encara la calor del llit, feia camí dins la fosca.
Em veia fort en la foscor, despert abans que el sol, els meus enemics serien al seu son i jo ja faria camí. I com la flama d'un llumí sostingut al centre del pit genera un cos ovalat de claror que remarca les faccions i els angles de la cara deixant les depressions enfosquides i enlluernant la carn dels músculs nobles, el meu orgull ferit i afeblit prenia nova pistonada i com entre dues mans, creixia novament.
Del cancell enllà, tot és fosc, només hi ha la ressaga de l'oscil·lació d'algun ciri, que repeteix l'operació sobre, ara sí, representacions de noblesa i pietat.
La pell és freda i pàl·lida, els músculs entumits i les articulacions clavades. La mirada d'un punt a l'altre, els llavis obren i tanquen i la ment vola, vola.
En tornar, bategava de dents com un gos poruc davant l'abandó, ja desproveït de l'estat tònic de l'ànima. Les mioclònies del dubte són servides: fer cas d'aquella llum que ha apagat la meva flama d'orgull, o prendre-la de nou i abraonar-se a la defensa?