D'emmalaltir
Quan hom comença a estudiar medicina, el primer que fan és dur-lo a un saló rentadora on l'enganyen amb cabòries relativistes que posen la malaltia com a una entitat relativa, vinculada al patiment i darrerament a la subjectivitat individual. Heu-vos ací la correcta definició de la qüestió:
En primer lloc hem de distingir la malaltia com hàbit (qualitat adquirida que disposen els pacients i que es constitueix —a priori— com a permanent dins l'individu, regulant d'una manera —immediata o tardana— la seva funcionalitat). Aquest hàbit no és res més que la pèrdua de l'estat connatural (plenitud funcional de l'individu) que és la salut.
Emmalaltir és la passió (moviment de canvi entre qualitats que pot tenir un ésser) que condueix a la pèrdua de la salut i que té causes. L'estat connatural de salut és vençut i arrossegat vers una nova qualitat que diem com a malaltia, precisament per la pèrdua de la natura.
Clar i català, la malaltia és la indisposició del cos, la pèrdua de la seva funcionalitat que és la natural per la qual ha sigut dissenyat. Per la malaltia, el cos queda mal disposat com a subjecte de vida.
El que és subjectiu —personal, prefereixo— és l'experiència de la malaltia, perquè integra la resposta de la personalitat conscient de la persona enfront d'aquesta. Però la malaltia —i per tant la salut— són naturals i objectives.
Preguntem-nos si un estat natural pot generar patiment per si mateix. En absolut. Ser alt no genera per si mateix patiment. Si genera patiment per si mateix, no és natural. El patiment no és entitat necessària per definir la malaltia però si existeix, ens la mostra.
I no em dona la gana d'acceptar criteris dialèctics ni relativistes al respecte, perquè llavors acaronem les emocions i hem de plegar com a professió i obrir un centre de consolació.